De menjar no en llencem ni mica


Deixa un comentari

El Plat de Gràcia: aprofitament d’excedents per àpats populars

Aquest vídeo explica l’experiència del Plat de Gràcia una associació de veïns que ha creat un menjador popular per al barri. Sensibilitzats amb el malbaratament de la societat de consum, en especial dels productes alimentaris que es llencen cada dia, en dramàtic contrast amb la situació de necessitat en què es troben moltes persones, que intenten recollir aquests excedents, l’associació organitza dinars populars a partir dels excedents de diferents botigues del barri. Trobareu més informació a: http://elplatdegracia.blogspot.com.es/

Anuncis


Deixa un comentari

Canalització al Menjador Col·legi Maristes i Arrels (Lleida).

Aquest vídeo explica l’experiència de canalització dels àpats sobrants del menjador del Col·legi Maristes de Lleida cap al Servei de Distribució d’Aliments d’Arrels, que reparteix aliments als col·lectius de persones amb risc d’exclusió social.


1 comentari

Els restaurants tenim el repte de retornar la dignitat als plats cuinats amb sobres

L’entrevista: Daniele Rossi

daniele_3

Recuperar receptes d’aprofitament implica conservar una tradició, tornar a les arrels.

Què és el moviment Slow Food?

Slow Food neix a Itàlia fa molts anys com un moviment gastronòmic que ara s’està convertint en un moviment eco-gastronòmic. El podem resumir en quatre pilars: el menjar ha de ser bo, net, just i de proximitat. Que el “bo” estigui en primer lloc no és casualitat. Un producte “eco” dolent no ens interessa perquè volem que el consumidor l’apreciï, el valori. És important que la gent recuperi la cultura del menjar bo.

El concepte “net” no fa referència només a ecològic. També parlem del transport. Una poma de Xile ecològica és molt menys interessant que una poma no certificada d’aquí. “Just” perquè hem de pensar, cada cop que mengem, en qui ha fet aquell producte i si s’hi ha guanyat bé la vida. I finalment “local”, no només per evitar l’impacte del transport, sinó perquè la proximitat permet controlar millor que fa el productor i ajudar a l’economia local

Amb els ritmes de vida actuals, poca gent es planteja tot això…

La gent sovint no s’atura a reflexionar en aquestes coses i volem que el consumidor hi pensi. La nostra tasca es convidar-lo a fer-ho. Per aconseguir-ho ens organitzem en grups de treball locals anomenats “convivium” i cada un d’aquests grups s’alimenta de l’energia i del debat de les persones que el formen.

Quins són els vostres objectius?

A Barcelona el nostre principal objectiu és acostar els productors al consumidor. Quan es va crear Slow Food Barcelona, fa vuit anys, costava trobar productes de qualitat i ecològics dins la ciutat. Per això vam apostar per parlar molt dels productors que hi ha darrera dels aliments que consumim. Volem que la gent tasti un producte, però sobretot volem que conegui el productor i la història de les persones que han fet possible aquell producte. Volem afegir cultura als aliments buscant sempre el punt de contacte amb la realitat local.

Bo, ecològic, local…. Hi ha relació entre els valors de Slow Food i el fet de malbaratar menys el menjar?

Primer, hi ha una relació a nivell emocional amb el menjar. Si tens sensibilitat per aquests conceptes també tens sensibilitat per aprofitar i no malbaratar. Els restaurants i totes les persones que treballem en el sector gastronomia sota la filosofia Slow Food, des dels inicis dels nostres negocis, tenim molt present el no llençar menjar. Treballem sempre amb producte fresc i de qualitat i ens ho pensem molt abans de llençar res.

A més a més, crec que el contacte més directe ajuda al productor a planificar millor. Quan treballen amb grans distribuïdores que mouen grans quantitats a preu baix els costa més planificar. No és estrany que el meus proveïdors em truquin quan preveuen excedent d’algun producte i jo, en la mesura que m’és possible, intento adaptar la meva carta per ajudar-los.

Els clients dels restaurants es preocupen pel malbaratament?

A nivell de restaurants hi ha molt feina per fer per tornar a donar dignitat als plats d’aprofitament, els que feien les nostres àvies amb les sobres. La gent associa el fet que siguin sobres amb dolent i no es així, sinó tot el contrari. Hem d’explicar que les receptes d’aprofitament tenen unes arrels, impliquen recuperar una tradició que sinó es perdria. No vol dir menjar tres dies seguits el mateix, sinó transformar les sobres en nous plats i fer-los interessants.

Quins projectes té en marxa Slow Food Barcelona?

Hem creat la xarxa de restaurants Km. 0. A més a més, ara comencem dos projectes nous. D’una banda estem planificant un Mercat de la Terra pel 2014, on reunirem productors locals, sense intermediaris. D’altra banda, hem guanyat un concurs (Pla Buits) per gestionar un espai lliure a la Font de la Guatlla. Hi farem un hort on també hi participaran la cooperativa Tarpuna i moltes entitats del barri.

PERFIL:

Danielle Rossi és President d’Slow Food Barcelona i soci del restaurant Rasoterra de Barcelona.

Si vols rebre més informació,apunta’t al repte “Malbarates o aprofites?”

#jonollenço

logos


2 comentaris

Fiscalitat i malbaratament alimentari

L’article: Paco Muñoz-Gutiérrez

Imatge: Jonathan Bloom per FAO

Imatge (c) Jonathan Bloom FAO – http://www.fao.org

Darrerament s’alcen veus per a demanar la intervenció dels poders públics davant de l’escàndol que suposa la pèrdua d’aliments i el seu malbaratament al llarg de tota la cadena de proveïment . En les societats avançades les administracions estableixen un marc legal i fiscal que regula els intercanvis de béns i serveis. Una societat avançada no ha de renunciar a aquestes eines per a prevenir el malbaratament alimentari.

La política fiscal és un dels instruments que té la política econòmica per evitar les fallides de mercat. El malbaratament d’aliments, a mes de la seva dimensió ètica, social o ambiental té una dimensió econòmica. Produir uns recursos que no es consumiran és una fallida de mercat. L’oferta i la demanda no es troben en el punt d’equilibri i el mercat funciona de manera ineficient.

En aquest escrit no tractarem sobre normes legals, sinó que ens centrarem en l’anàlisi de la política fiscal dels governs vers el fenomen del malbaratament alimentari en una economia de mercat desenvolupada. Però abans d’entrar en els trets específics de la relació entre fiscalitat i el malbaratament val la pena recordar quins són els instruments de política fiscal i per a què serveixen.

La política fiscal d’un govern s’expressa bàsicament mitjançant els impostos i les subvencions a les activitats econòmiques i al consum. La seva justificació és diversa. Per una banda, els impostos persegueixen fonamentalment el finançament del dels béns i els serveis públics, com ara l’educació, la sanitat, la seguretat o la preservació del medi ambient, entre d’altres objectius d’interès comunitari. D’altra banda, les subvencions fomenten les accions que els actors econòmics executen. Quan determinats béns o serveis no tenen assegurat el seu accés al mercat el govern pot estimar oportú subvencionar-los pel seu caràcter estratègic o d’interès social, ambiental o econòmic.

Els governs poden alterar els preus de determinats béns mitjançant la implantació d’alguna figura impositiva o una subvenció si el mercat no els valora de forma correcta. La subvenció incentiva el consum fent més assequibles el béns, i els impostos actuen en sentit contrari, apugen els preus i desincentiven el consum.

Els aliments, un recurs estratègic

Els aliments són un recurs estratègic i la seva producció és fonamental per assegurar l’estabilitat i la pau social. Per tant, la política fiscal ha tendit a fomentar la producció i a no castigar la generació de sobreproducció d’aliments, sigui per la via de tolerar els excedents alimentaris o no penalitzar severament la generació de residus d’aliments.

El context fiscal imperant en la segona meitat del segle XX a l’estat espanyol i els països occidentals ha fomentat la producció d’aliments amb l’objectiu d’assegurar l’accés de la població a una alimentació suficient i de qualitat. Un cop assolit un nivell de producció suficient les polítiques fiscals han continuat donant suport a la producció i a la distribució d’aliments amb l’objectiu de mantenir la viabilitat econòmica del sector agropecuari, l’agroindustrial i el comerç.

L’exportació i en menor mesura la beneficència, les plantes de tractament de residus, o l’abocament directe a la natura han estat les destinacions tradicionals de l’excés d‘oferta dels productes alimentaris. Així, es pot concloure que en aquest període la producció, l’exportació, el consum d’aliments i la gestió de residus alimentaris han tingut un tractament fiscal, si més no, benvolent en termes generals.

En aquesta evolució des de mitjans de segle XX l’agricultura s’ha anat industrialitzant, els sector transformador i la indústria agroalimentària s’ha reestructurat en empreses de major dimensió i més internacionalitzades, la distribució ha evolucionat cap a un model basat en les grans superfícies, el consumidor ha homogeneïtzat el seus gustos i ha anat perdent habilitats de conservació i d’aprofitament dels aliments.

Per acabar de reblar el clau, la recent crisi econòmica dels països desenvolupats ha fet caure en la pobresa una creixent franja social que té limitada l’accés a una alimentació suficient i equilibrada. Tot això enmig d’una societat amb un excés de producció d’aliments i gran consumidora de recursos alimentaris, elaborats ineficientment i consumits de forma desigual entre diverses capes de població. Mentre uns malbaraten aliments els altres tenen molt difícil l’accés a una alimentació suficient i equilibrada.

Per tant, les polítiques fiscals dissenyades en un context expansionista ja no responen a als reptes d’una societat desenvolupada en crisi. La fiscalitat que demanen aquests temps ha de tenir com a objectius principals utilitzar només els recursos alimentaris necessaris, fer-ho de manera eficient, generar la mínima quantitat de residus, reduir l’impacte ambiental, incentivar una alimentació sana i saludable i assegurar l’accés als recursos alimentaris de tota la població.

Els instruments fiscals s’han d’aplicar al llarg de tota la cadena de proveïment i el sentit de les seves accions ha de mantenir una coherència. Per exemple, es poden donar casos on es subvencionen determinades produccions agrícoles o ramaderes sense que s’implantin figures impositives que desincentivin les seves minves en l’agroindústria o la distribució o el seu malbaratament a les llars. Una arquitectura fiscal com aquesta orienta el mercat cap a la sobreproducció i el malbaratament.

Per tant, les mesures fiscals s’haurien d’orientar a evitar la sobreproducció i la generació de residus en el decurs de tota la cadena de proveïment, i en el foment de les donacions dels excedents. En aquest sentit, els impostos sobre la generació de residus agrícoles i ramaders, els impostos sobre la generació de residus en l’agroindústria, en la distribució i les llars haurien des ser més presents. D’altra banda la donació d’excedents cap a entitats de beneficència hauria d’estar premiada pels poders públics.

A mesura que els recursos alimentaris transiten per la cadena de proveïment incorporen més energia i més materials en la seva transformació. És més greu que se’ns faci malbé un enciam iceberg a la nevera de casa que no pas a l’hort abans de collir-lo. L’enciam del camp només ha balafiat els recursos hídrics, el terreny i els tractaments de fertilització i fitosanitaris que li hem aplicat. En canvi, l’enciam de casa, a més a més d’aquests inputs desaprofitats, malbarata també tota l’energia per recol·lectar-lo, triar-lo, encaixar-lo, transportar-lo, embolicar-lo, etiquetar-lo i conservar-lo. Per tant, el gravamen per malbaratament hauria de ser més elevat a mesura que l’aliment s’allunya del camp i s’acosta a les llars i la restauració, on assoliria el seu màxim.

Però per a que un impost o una subvenció siguin efectius cal que es pugui definir bé el fet imposable i disposar d’un bon comptador. Cal poder mesurar allò sobre el que volem incidir.

Les restes no aprofitades dels camps es poden diferenciar entre aquelles que han estat recol·lectades de les que no. Cal evitar les collites no recol·lectades per motius especulatius.

Els productes fets malbé i les minves de la indústria i la distribució són fàcilment detectables, i caldria incentivar fiscalment aquests sectors per a que facin millores que minimitzin les restes alimentàries i castigar la sobreproducció i la generació excessiva de deixalles alimentàries.

Les llars i la restauració tenen gravada la generació de residus de forma genèrica, sovint de manera indiferenciada. Cal implantar esquemes de taxació del residus diferenciats per fracció i per quantitat generada. En aquest sentit les experiències de pagament per generació són necessàries per reduir el malbaratament alimentari dels residus municipals.

I finalment, les donacions d’excedents alimentaris a entitats de beneficència social així com l’espigolament – recol·lecció de les restes de collites que queden en els camps – hauria d’estar fomentat fiscalment.

En una economia de mercat desenvolupada els governs, com a reguladors del mercat, no poden renunciar a la utilització dels instruments de la política fiscals davant de fallides de mercat com és la pèrdua de recursos alimentaris en les diferents etapes de la cadena de proveïment. En aquest escrit hem ofert petites pistes cap a on s’hauria d’orientar fiscalitat antimalbaratament. Tot i ser conscients que la política fiscal és insuficient per si sola per evitar el malbaratament alimentari no es pot renunciar a ella, doncs és necessària per un bon funcionament del mercat i un consum d’aliments que en faci un bon ús d’aquest recurs.

PERFIL:

Paco Muñoz-Gutiérrez, és Màster en Economia Regional i Urbana i Llicenciat en Geografia. Treballa a l’Oficina de Medi Ambient de la UAB. Ha coordinat la Diagnosi del Malbaratament Alimentari a Catalunya i ha participat en diverses publicacions sobre malbaratament alimentari.

 

Si vols rebre més informació,apunta’t al repte “Malbarates o aprofites?”

#jonollenço

logos


2 comentaris

Comerços responsables

Des de casa podem fer moltes coses per evitar llençar menjar: planificar bé, cuinar amb mesura, elaborar receptes d’aprofitament… També les decisions que prenem a l’hora d’anar a comprar o a menjar fora afecten al malbaratament associat al nostre consum. Quins comerços i botigues es preocupen per no malbaratar?  Que fan per aprofitar al màxim els aliments?

Per esbrinar-ho hem sortit al carrer a conèixer botiguers i restauradors de barri, per preguntar-los que en pensen i que fan ells per aprofitar al màxim els aliments. Us convidem a que feu el mateix!

Al súper

SUPERSERVIS (1) (800x489)

SUPERSERVIS (2) (800x533)

La Lluïsa treballa a la secció de fruita i verdura del Superservis del carrer Vallirana a Barcelona on és habitual trobar amanides o macedònies preparades amb les peces una mica pansides o massa madures. “També tallem la verdura tocada i la venem per saltejar o fer pisto. Llençar menjar és una pena, i a més a més, així és còmode per les persones que volen coses preparades i fàcils de cuinar”.

Quan li preguntem perquè els clients no compren peces tocades, ens explica que estem massa acostumats a comprar només fruites i verdures “maques als ulls” sense tenir en compte que “tot i no ser perfectes, són boníssimes”.

Al forn de pa – cafeteria

espiga (800x533)

L’Espiga del Farró és un forn de pa i una cafeteria. A més tenen un bufet d’amanides a l’hora de dinar.  Li hem preguntat a l’Andrea, cuinera i propietària de l’establiment, que en pensa del problema del malbaratament i ens ha explicat que és un qüestió que li preocupa des de sempre, en part perquè és un tema d’economia: “si llenço menjar no em surten els números”.

Quan li preguntem quines bones pràctiques fan per evitar llençar menjar i aprofitar ens ensenya les torradetes i els crostons que fan amb el pa del dia anterior i intenta fer el mateix amb els secalls (fets amb pastes seques al forn i amb sucre glaç), però se li han acabat… “Són boníssims, agraden molt!”.

Però més important que aprofitar és planificar. Per això calcula al dia a dia la quantitat que necessitarà en funció del que consumeixen els clients. El fet de ser un comerç de barri amb molts clients habituals ho facilita. “Hi ha establiments que volen tenir de tot fins a última hora, però llavors llencen molt. Jo prefereixo dir al clients que s’ha acabat i oferir una altra cosa, a més així asseguro la frescor”. També ha optat per tenir una carta petita i aprofitar tot el que pot dels aliments: “a l’estiu, amb la part que em sobra de colar el gazpacho faig un paté per menjar sobre torrades”.

Mengem uns entrepans?

la_fluata_2

No és estrany demanar un entrepà en un bar i descobrir després que és massa gran i no ens el podrem acabar. Al bar La flauta de Sant Cugat del Vallès, en són perfectament conscients. Per això conviden als seus clients a reflexionar-hi abans de demanar. També animen a preguntar sobre la mida de les racions. A més a més, ofereixen recipients perquè els clients es puguin endur les sobres a casa.

Tots aquests consells els han recollit en un cartell que acompanya les cartes de les taules. Aquesta iniciativa va guanyar el premi de la categoria restaurants del primer concurs #jonollenço de la campanya “De menjar no en llencem ni mica”.

Si vols rebre més informació,apunta’t al repte “Malbarates o aprofites?”

#jonollenço

logos


1 comentari

Cooperatives de consum, consumidors responsables i malbaratament alimentari

Hi ha un fenomen dins el món de l’alimentació que tot i que fa dècades que existeix a casa nostra, s’està estenent darrerament especialment a les grans ciutats. Parlem de les cooperatives/associacions/grups de consum responsable i/o ecològic. Segons un estudi publicat per Esther Vivas, Gemma Ubasart i Raimon Ràfols, si abans de l’any 2000 es comptabilitzaven una desena, avui en són més d’un centenar a Catalunya.

Raquel Díaz, Enginyera tècnica i màster en Sostenibilitat, que està acabant un estudi sobre la relació entre el malbaratament i la percepció que els consumidors en tenim, ens comenta que tot i que hi ha poques dades al respecte i caldria fer un estudi més específic, sembla que els consumidors que fan la compra principal directament al productor (ja sigui per cooperatives o en altres sistemes) com a mínim declaren malbaratar menys aliments que la mitjana.

Hi ha diversos fets que, en tot cas, creiem que podrien suposar que un consumidor d’una cooperativa malbarati menys menjar que el consumidor mig. El consum a cooperatives o associacions de consum suposa, normalment, una planificació molt conscient de la compra familiar, amb certa antelació i de forma global (una única comanda de menjar per setmana). Per tant les families que opten per aquesta forma de consum es troben dins d’una dinàmica de planificació força constant i regular i han de fer l’esforç de planificar molt bé la compra: no disposen de la opció de “tornar a la botiga a buscar un producte d’última hora”. La compra a granel i de producte de temporada, la diversitat del producte (sense cap criteri de mida, calibre, forma o color) i la proximitat, són factors que també ajuden a reduir les mermes en els diferents graons que van del productor al consumidor.

Els grups de consum i cooperatives gaudeixen a més d’una relació directa i sense intermediaris amb els seus proveïdors, el que segurament ajuda a gestionar millor els excedents. És freqüent que els proveïdors informin als grups de consum de la necessitat de consumir un o altre producte pel fet que es troba en temporada de màxima producció i cal donar-li sortida. Aquesta possibilitat no existeix en les altres opcions de consum (botigues, supermercats)  encara que se suposa que en aquests casos el preu serviria d’incentiu per donar sortida als productes excedents.

No volem deixar de mencionar factors que potser juguen en contra: el fet de consumir més proporció de producte fresc, no envasat ni tractat podria jugar alguna mala passada ja que en algun cas serien productes de molt curta vida. Les cistelles tancades, on no es pot triar quins productes es consumeixen, suposaria també haver de cuinar i menjar-se productes que, potser, no són del nostre gust.

Però sense dubte, el caràcter autogestionat de molts d’aquests grups de consum (funcionament per assemblees, grups de treball o comissions, la feinada del repartiment de les cistelles) ens fa pensar que segurament aquells que dediquen tant d’esforç, temps i sovint diners són més conscients del valor dels aliments i s’esforçaran més en evitar que el fruit de la seva feina acabi malbaratat.

Sou d’alguna cooperativa o grup de consum? Creieu que us ajuda a reduir el malbaratament alimentari?

Més informació:

  • La repera, jornades de trobada de Cooperatives de consum i agricultors. També compta amb un mapa de cooperatives de consum
  • Guia de Cooperatives de consum a Catalunya de la revista Ets el que menges.
  • Llistat de Cooperatives de consum a Barcelona al blog d’Esther Vivas.

Si vols rebre més informació,apunta’t al repte “Malbarates o aprofites?”

#jonollenço

logos