L’article: Paco Muñoz-Gutiérrez
Darrerament s’alcen veus per a demanar la intervenció dels poders públics davant de l’escàndol que suposa la pèrdua d’aliments i el seu malbaratament al llarg de tota la cadena de proveïment . En les societats avançades les administracions estableixen un marc legal i fiscal que regula els intercanvis de béns i serveis. Una societat avançada no ha de renunciar a aquestes eines per a prevenir el malbaratament alimentari.
La política fiscal és un dels instruments que té la política econòmica per evitar les fallides de mercat. El malbaratament d’aliments, a mes de la seva dimensió ètica, social o ambiental té una dimensió econòmica. Produir uns recursos que no es consumiran és una fallida de mercat. L’oferta i la demanda no es troben en el punt d’equilibri i el mercat funciona de manera ineficient.
En aquest escrit no tractarem sobre normes legals, sinó que ens centrarem en l’anàlisi de la política fiscal dels governs vers el fenomen del malbaratament alimentari en una economia de mercat desenvolupada. Però abans d’entrar en els trets específics de la relació entre fiscalitat i el malbaratament val la pena recordar quins són els instruments de política fiscal i per a què serveixen.
La política fiscal d’un govern s’expressa bàsicament mitjançant els impostos i les subvencions a les activitats econòmiques i al consum. La seva justificació és diversa. Per una banda, els impostos persegueixen fonamentalment el finançament del dels béns i els serveis públics, com ara l’educació, la sanitat, la seguretat o la preservació del medi ambient, entre d’altres objectius d’interès comunitari. D’altra banda, les subvencions fomenten les accions que els actors econòmics executen. Quan determinats béns o serveis no tenen assegurat el seu accés al mercat el govern pot estimar oportú subvencionar-los pel seu caràcter estratègic o d’interès social, ambiental o econòmic.
Els governs poden alterar els preus de determinats béns mitjançant la implantació d’alguna figura impositiva o una subvenció si el mercat no els valora de forma correcta. La subvenció incentiva el consum fent més assequibles el béns, i els impostos actuen en sentit contrari, apugen els preus i desincentiven el consum.
Els aliments, un recurs estratègic
Els aliments són un recurs estratègic i la seva producció és fonamental per assegurar l’estabilitat i la pau social. Per tant, la política fiscal ha tendit a fomentar la producció i a no castigar la generació de sobreproducció d’aliments, sigui per la via de tolerar els excedents alimentaris o no penalitzar severament la generació de residus d’aliments.
El context fiscal imperant en la segona meitat del segle XX a l’estat espanyol i els països occidentals ha fomentat la producció d’aliments amb l’objectiu d’assegurar l’accés de la població a una alimentació suficient i de qualitat. Un cop assolit un nivell de producció suficient les polítiques fiscals han continuat donant suport a la producció i a la distribució d’aliments amb l’objectiu de mantenir la viabilitat econòmica del sector agropecuari, l’agroindustrial i el comerç.
L’exportació i en menor mesura la beneficència, les plantes de tractament de residus, o l’abocament directe a la natura han estat les destinacions tradicionals de l’excés d‘oferta dels productes alimentaris. Així, es pot concloure que en aquest període la producció, l’exportació, el consum d’aliments i la gestió de residus alimentaris han tingut un tractament fiscal, si més no, benvolent en termes generals.
En aquesta evolució des de mitjans de segle XX l’agricultura s’ha anat industrialitzant, els sector transformador i la indústria agroalimentària s’ha reestructurat en empreses de major dimensió i més internacionalitzades, la distribució ha evolucionat cap a un model basat en les grans superfícies, el consumidor ha homogeneïtzat el seus gustos i ha anat perdent habilitats de conservació i d’aprofitament dels aliments.
Per acabar de reblar el clau, la recent crisi econòmica dels països desenvolupats ha fet caure en la pobresa una creixent franja social que té limitada l’accés a una alimentació suficient i equilibrada. Tot això enmig d’una societat amb un excés de producció d’aliments i gran consumidora de recursos alimentaris, elaborats ineficientment i consumits de forma desigual entre diverses capes de població. Mentre uns malbaraten aliments els altres tenen molt difícil l’accés a una alimentació suficient i equilibrada.
Per tant, les polítiques fiscals dissenyades en un context expansionista ja no responen a als reptes d’una societat desenvolupada en crisi. La fiscalitat que demanen aquests temps ha de tenir com a objectius principals utilitzar només els recursos alimentaris necessaris, fer-ho de manera eficient, generar la mínima quantitat de residus, reduir l’impacte ambiental, incentivar una alimentació sana i saludable i assegurar l’accés als recursos alimentaris de tota la població.
Els instruments fiscals s’han d’aplicar al llarg de tota la cadena de proveïment i el sentit de les seves accions ha de mantenir una coherència. Per exemple, es poden donar casos on es subvencionen determinades produccions agrícoles o ramaderes sense que s’implantin figures impositives que desincentivin les seves minves en l’agroindústria o la distribució o el seu malbaratament a les llars. Una arquitectura fiscal com aquesta orienta el mercat cap a la sobreproducció i el malbaratament.
Per tant, les mesures fiscals s’haurien d’orientar a evitar la sobreproducció i la generació de residus en el decurs de tota la cadena de proveïment, i en el foment de les donacions dels excedents. En aquest sentit, els impostos sobre la generació de residus agrícoles i ramaders, els impostos sobre la generació de residus en l’agroindústria, en la distribució i les llars haurien des ser més presents. D’altra banda la donació d’excedents cap a entitats de beneficència hauria d’estar premiada pels poders públics.
A mesura que els recursos alimentaris transiten per la cadena de proveïment incorporen més energia i més materials en la seva transformació. És més greu que se’ns faci malbé un enciam iceberg a la nevera de casa que no pas a l’hort abans de collir-lo. L’enciam del camp només ha balafiat els recursos hídrics, el terreny i els tractaments de fertilització i fitosanitaris que li hem aplicat. En canvi, l’enciam de casa, a més a més d’aquests inputs desaprofitats, malbarata també tota l’energia per recol·lectar-lo, triar-lo, encaixar-lo, transportar-lo, embolicar-lo, etiquetar-lo i conservar-lo. Per tant, el gravamen per malbaratament hauria de ser més elevat a mesura que l’aliment s’allunya del camp i s’acosta a les llars i la restauració, on assoliria el seu màxim.
Però per a que un impost o una subvenció siguin efectius cal que es pugui definir bé el fet imposable i disposar d’un bon comptador. Cal poder mesurar allò sobre el que volem incidir.
Les restes no aprofitades dels camps es poden diferenciar entre aquelles que han estat recol·lectades de les que no. Cal evitar les collites no recol·lectades per motius especulatius.
Els productes fets malbé i les minves de la indústria i la distribució són fàcilment detectables, i caldria incentivar fiscalment aquests sectors per a que facin millores que minimitzin les restes alimentàries i castigar la sobreproducció i la generació excessiva de deixalles alimentàries.
Les llars i la restauració tenen gravada la generació de residus de forma genèrica, sovint de manera indiferenciada. Cal implantar esquemes de taxació del residus diferenciats per fracció i per quantitat generada. En aquest sentit les experiències de pagament per generació són necessàries per reduir el malbaratament alimentari dels residus municipals.
I finalment, les donacions d’excedents alimentaris a entitats de beneficència social així com l’espigolament – recol·lecció de les restes de collites que queden en els camps – hauria d’estar fomentat fiscalment.
En una economia de mercat desenvolupada els governs, com a reguladors del mercat, no poden renunciar a la utilització dels instruments de la política fiscals davant de fallides de mercat com és la pèrdua de recursos alimentaris en les diferents etapes de la cadena de proveïment. En aquest escrit hem ofert petites pistes cap a on s’hauria d’orientar fiscalitat antimalbaratament. Tot i ser conscients que la política fiscal és insuficient per si sola per evitar el malbaratament alimentari no es pot renunciar a ella, doncs és necessària per un bon funcionament del mercat i un consum d’aliments que en faci un bon ús d’aquest recurs.
PERFIL:
Paco Muñoz-Gutiérrez, és Màster en Economia Regional i Urbana i Llicenciat en Geografia. Treballa a l’Oficina de Medi Ambient de la UAB. Ha coordinat la Diagnosi del Malbaratament Alimentari a Catalunya i ha participat en diverses publicacions sobre malbaratament alimentari.
Si vols rebre més informació,apunta’t al repte “Malbarates o aprofites?”
#jonollenço
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...
De menjar no en llencem ni mica 